Provant...

Avui necessitava caminar, olorar la pluja... Hem sortit a fer una volta per Arenys de Munt. Tot estava mullat i encara tenia més encant.

No li feia gaire gràcia a l'Albert perquè sap que encara no estic bé i que durant la setmana em ressento de les cervicals, però és que ho necessitava...

 

No hem anat gaire lluny... es tractava de posar a prova les meves cervicals. No he portat ni motxilla, només les claus. 

Però he pogut fer algunes coses que m'agraden molt...

I quan ja marxàvem, ens ha sorprès aquesta tortugueta, una mica tafanera... I mirant-la de prop  per fer-li una foto, he pensat que, a vegades, m'agradaria tenir la seva cuirassa per aïllar-me del món...

Somebody that I used to know...

La meva contractura cervical va millorant, però tot plegat és molt lent! 

Crec que si aconsegueixo fer els moviments de coll i la resta de la coreografia d'aquest videoclip ja estaré bé! De moment vaig practicant amb l'estoreta elèctrica (esterilla) al costat...

No ha pogut ser

Aquest any no ha pogut ser. No hem pogut anar a Montserrat, perquè ens hem lesionat. Ens sap molt de greu perquè és una caminada que esperem tot l'any. Ens agrada anar a Montserrat. 

Com que no tenim cap foto, us deixem un videoclip gravat en el bosc amb una veu encantadora. Es tracta de Lisa Mitchell, una cantautora canadenca, i la cançó es titula Neopolitan dreams... 

Arbúcies, pàtria queridaaaa?

Teníem pendent fer la ruta que porta el meu cognom... Turó de Montfort. L'expressió llatina Mons Fortis ('Muntanya Forta', referint-se a una elevació aprofitada per construir-hi una fortificació) ha derivat en els topònims Montfort, Monfort, Monforte... aquest últim és el meu cognom. Per cert, em dic Eugènia Monforte.

La ruta comença a Arbúcies (l'Albert durant tota la ruta s'ha dedicat a cantar "Arbúcies, pàtria querida" i no sé quantes vegades li he hagut de dir que no és Arbúcies, sinó Astúries, però no m'ha fet ni cas!). Doncs bé, ens hem dirigit cap al Turó de Montfort. La pujada és considerable, però dins de corriols.

Per arribar al Turó hi ha una última pujada, però val la pena. 

Hem seguit cap a Riells. És una zona preciosa, contínuament creues rierols i hi ha una vegetació molt frondosa. Hem perdut el compte de les vegades que ens hem endut teranyines, ja sigui amb la mà, amb el braç o amb la cara!                                                                                                                                                                                                       

 

La caminada segueix cap al Castell de Montsoriu. Aquest imponent castell gòtic et fa recular cinc-cents anys, fins a l'edat mitjana. Va ser un punt de referència de la noblesa catalana i una fortalesa inexpugnable per la seva impecable construcció i pels sistemes de defensa. 

Hem seguit cap a Arbúcies. Quan l'Albert ha sentit Arbúcies, ha tornat a cantar "Arbúcies, pàtria querida"!És una ruta amb pujades i baixades que et trenquen força el ritme. La ruta té 25 km i en aquest punt ja estàvem bastant baldats!

Quan creuàvem l'últim rierol, s'ha vingut a acomiadar aquesta serp petita; no he trobat l'espècie, segons l'Albert és una "culebrilla"... 

Ens havíem d'afanyar, perquè teníem el sopar d'Adventures Llavaneres per ultimar els detalls de la pedalada que es farà aviat... per cert, hem rigut moltíssim en el sopar amb els tiets, els cosinets i tota la colla!

Petites coses...

Quantes coses que s'han de fer durant la setmana! I avui era un d'aquests dies, amunt i avall atrafegats. No sabíem si trobaríem una estoneta per caminar, una estoneta per a nosaltres. Però, de tornada cap a casa, hem aturat el cotxe i hem baixat...Ens agrada trobar moments per desconnectar i avui n'hem trobat un... No disposàvem de gaire estona perquè ja era una mica tard, però tot i així hem pogut caminar una miqueta.

Anar a la platja quan encara fa fred, per què no? Pots jugar amb les onades...
Pots enfonsar la mà i notar cadascun dels granets de sorra, i després deixar que s'escapin a poc a poc. És una sensació fantàstica!

No hi ha ningú, de manera que tens tota la platja per a tu...per caminar, estirar-te, jugar, llegir...

I també pots gaudir d'una posta de sol, mentre les barques es mouen amb el vaivé de les onades.

Riells - Santa Fe

Hem tornat a un lloc conegut, el Turó d'en Morou, que el vam conèixer no fa gaire...quan vam començar a caminar.

Hem anat a Riells amb el cotxe i amb soooon. Just on hem aparcat hi havia una senyora encantadora en una caseta de fusta que ens ha informat sobre les caminades que es poden fer. Resulta que la ruta que va preparar l'Albert ahir a la nit està senyalitzada amb fites des de fa un any, de manera que hem decidit fer-la seguint les fites, tot i que el GPS també ha estat útil. Ens ha informat d'altres rutes i m'ha fet molta gràcia perquè a prop hi ha Can Salvà (cognom de l'Albert) i una altra ruta amb el meu cognom!

El principi de la ruta és planer fins a Ca n'Amat. Després comença una pujada molt i molt llarga. En aquesta caminada hi ha molta aigua i moltes pedres!

A Fontdecors hem trobat un pastor. Reprodueixo la conversa:

Pastor: Heu vist tres ovelles?

Albert: Venim de Riells i no n'hem vist cap.

Pastor: I no haureu vist cagallons?

Albert: No!

Jo: Sí!

Pastor: Saps com són?

Jo: Síííí!

Pastor: Són petits, negres i rodons...

Jo: N'he vist pel camí on hem parat (mirant-me l'Albert).

Albert: Ah!, jo no els he vist...però és a 200 m.

Pastor: Gràcies!

Nosaltres: De res!

Hem seguit caminant i ens hem trobat les ovelles perdudes! Ostres he enviat el pastor cap avall i les ovelles eren cap amunt! No dec haver vist bé els cagallons (que diu el pastor)! L'Albert m'ha dit que no em preocupi que només hi ha una distància d'1 o 2 km i que les bèsties es poden haver mogut! M'ha sabut greu. Total que no sóc una bona rastrejadora...

Ens ha fet molta gràcia trobar-nos les ovelles, però no n'hi havia 3, n'hi havia 4! Ho hem vist quan ha tret el cap la petitona! Que bufona!

Hem seguit amunt fins a l'encreuament de l'Alzinella, on s'ajunta amb la ruta del Turó del Morou.

Anàvem només amb dues capes i a mesura que ens acostàvem al Pantà de Santa Fe trobàvem gent i tothom amb abric. Ens hem mirat. Potser sí que fa fred... i de cop i volta comencem a trobar gel! Sí que feia fred!

Hem vorejat el Pantà de Santa Fe. Hem seguit per Can Lleonart per dirigir-nos cap a Arbúcies.

Aleshores ha començat una llarga baixada. Hem passat pels Roqueters i el Pla d'en Ramis. Ens hem trobat un llimac que pobret gairebé trepitgem! Que maco!

Hem seguit per les corves dels Vimeners pel costat del Puig Cubell. Hem parat a dinar a la Fagedella. Teníem tanta gana que els entrepans ens han semblat el millor plat que havíem menjat mai! Això sí, les vistes eren espectaculars: la Collada del Mig.

Hem seguit baixant i hem trobat dos arbres al mig del camí, a la zona dels Vernets. Hem tingut una mica de feina per poder passar!

Hem continuat per Can Bernat arran del Turó de l'Aguda fins a Can Perarnau, on hem trobat un altre ramat d'ovelles! Ja faltava poc per arribar a Riells.

Les meves sabates preferides

Aquestes són les meves sabates preferides.

Ho són perquè, quan me les poso, m'ho passo bé. Portar aquestes sabates vol dir que sortim a la muntanya o que potser ens acostarem a veure el mar; vol dir que farem moltes fotos, que m'encanta!, o que descansarem al mig del bosc, estirats a terra; vol dir que podré acariciar dissimuladament les flors i les plantes que em trobi pel camí; vol dir que potser es posa a ploure, que ens mullarem mentre caminem entre els arbres i que arribarem enfangats a casa!

M'agraden aquestes sabates, perquè em porten lluny o a prop i entre setmana m'ajuden a perdre'm...